Des d’aquí vull fer un agraïment molt especial a les paraules d’en Màrius Serra en el seu article L’art d’etiquetar, publicat a La Vanguardia de Barcelona el dia 3 d’octubre de 2020 i també a l’Associació de Ceramistes de Catalunya (ACC) i al Museu de la Terrissa de Quart. Les paraules d’en Màrius Serra donen veu a la reivindicació, sovint silenciosa, de la ceràmica com a disciplina artística, reivindicació que ens ha acompanyat des de sempre als que ens hi hem dedicat, des de la recerca d’un llenguatge propi, des de la concepció i materialització de les nostres obres, sempre amb dedicació incansable que sovint no ha trobat el reconeixement en el món de l’art. La tasca que l’ACC desenvolupa des de fa anys, la iniciativa de l’Ajuntament Quart de conservar l’antiga fabrica i convertir-la en museu amb espais per exposar l’obra dels ceramistes actuals també són formes de donar-nos veu per ultrapassar la duana que en Màrius cita en el seu article.
Eulàlia Oliver (Octubre 2020)
L’art d’etiquetar
Màrius Serra – La Vanguardia (Barcelona, 3 d’octubre de 2020)
Dissabte passat es va inaugurar al Museu de la Terrissa de Quart l’exposició Mirades a través, d’Eulàlia Oliver Manen, que es podrà veure fins el 8 de novembre. L’exposició porta un subtítol que juga amb el pas de la literalitat al llenguatge figurat: “Tot es mou, tot canvia, res no es segur, tot penja d’un fil”. És una frase que defineix la incertesa sideral que ens envolta, però que ja formava part del germen del projecte, fa més d’un anys, abans que sentíssim a parlar de pandèmies. L’exposició és impressionant i justifica el desplaçament al Gironès. Més de dues- centes peces de porcellana exquisidament treballades en formes, textures, gruixos i colors. La puresa blanquinosa d’un material tan noble es trenca i, en algun cas, esdevé roig com una figa badada o un saborós tall de xíndria. Els que coneixen els secrets de la cocció artesana valoren de manera superlativa els efecte aconseguits amb un material tan delicat. La majoria de les peces pengen d’un fil i, com si fossin ocells, els elements consemblants s’agrupen en estols que formen volums relativament variables. Hi ha conquilles, plats, cloves i discos d’una translucidesa pop. En un dels casos, la inestabilitat general dels estols es veu ampliada per uns suports metàl·lics que acosten la peça als mòbils d’Alexander Calder. Passejar-se per la sala, exposició a través, és una experiència artística de primer ordre que canvia segons la llum. Tot és, com l’artista escriu al programa, “sempre el mateix, sempre diferent”.
He escrit artista a consciència. L’exposició és possible perquè el Museu de la Terrissa de Quart, ubicat en les instal·lacions d’una bòbila recuperada, ofereix l’espai al gremi perquè cada any hi exposi un ceramista. Els terrissaires (o terrissers) viuen la seva activitat en l’avantsala de l’art que el tòpic associa amb l’artesania.
Resulta difícil veure les obres d’una ceramista professional del talent d’Eulàlia Oliver a les sales d’exposició d’art
A mi l’obra d’Eulàlia Oliver em sembla la d’una artista amb totes les lletres, perquè transmet una mirada sensible que va més enllà d’una tècnica, d’altra banda prou complexa, però el marc expositiu influeix en la percepció que en tenim. Molts artistes de la reputació de Picasso, Joan Miró o Palau Ferré han estat pintors i ceramistes, però resulta molt difícil veure les obres d’una ceramista professional del talent d’Eulàlia Oliver a les sales d’exposició d’art, sense etiquetes. Els passa el mateix a molts il·lustradors, que viuen en l’eterna frontera entre l’ofici i la manca de benefici. En aquests últims anys, molts fotògrafs han ultrapassat aquesta duana. Alguns, com Joan Fontcuberta, perquè ja tenien un discurs artístic molt marcat. També les arts escèniques han acollit creadors performatius tan inclassificables com Pep Bou i les seves bombolles de sabó. Hi ha més art i més arts. Just abans d’entrar a veure l’exposició vaig veure un rètol que deia: “Quart poble terrisser!”. La falta d’una coma em va fer demanar quins devien ser els tres primers. A l’exposició no li falta cap coma. La paurribiana noia de porcellana (1) practica l’art sense etiquetes.
